Orientacions per al professorat (Seminari "El gust per la lectura")
http://www.xtec.cat/~lrius1/bertrana/text.htm
CAPÍTOL V
(fragment)
El campaner
també li havia clavat la seva vista; la resseguia
tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren
mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot
despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets
i llençant amb exasperació els pellingots
de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat
que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.
Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es
retorcien electritzades.
Reposà la seva barba en el palmell de la mà,
i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat
de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota
els plecs de la brusa.
-Encara em tens ràbia, Josafat?
-Ràbia, jo..., jo...?
-Sí, tu, mira em feres mal; mira m.
I s'apartava els bandós del front amb un graciós
moviment dels seus dits, carregats d'anells.
-Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.
-Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps
que Pepona no vol tornar?
-Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.
Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic
amenaçador.
-Què en vols fer, d'ella?
-Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la,
parlar-li.
-Per casar-t'hi?
-Es cosa meva.
-I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!
I li llançà francament una guspira de passió,
de les que fins aleshores havien interromput les closes
pestanyes.
-Escolta, apropa't. Saps què penso? Que a Pepona
no li agradaria viure ací; li fan por els sants,
l'esgarrifa això -assenyalava el mur-. Jo, en canvi,
hi viuria molt contenta. Josafat, apropa't, asseu-te...
I li féu un xic de lloc en el propi escambell.
El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar
a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i
tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí
restà meditabund. Estava atent, per això,
així que ressorgís la dona impura que el temptà
en el trifori, s'allunyaria d'ella o la trauria, sense compassió,
a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que davallava del finestral en travessar la feixuga
muralla es feia més escassa, més grisa, més
misteriosa, més propícia a la temptació.
Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una
taca desfumada que incitava a apropar-s'hi, a estrènyer-la,
a tenir-la abraçada amb l'amorosa melangia que encomana
el capvespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel
banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà.
Fineta també, i tots dos s'aproparen. Ella enfront
d'ell, arquejà el seu cos, enlairà els braços
i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.
-Em vols, Josafat?
Josafat oscil·là. Per les seves dents
closes passava un ronc llarg, terrible. Romangué
un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella;
després fugí fins a trobar la paret, al més
lluny possible de la bagassa. Aquesta va empènyer
la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades
en el forrellat, preguntà a l'acovardit campaner:
-Tanco? Sí? Vols que tanqui?
La veu era suplicant, enfervorida, d'enamorada que s'abandona.
Quan hagué barrat conscienciosament, i triomfadora,
anà vers la caixa de l'escala, i amb el peu al primer
graó féu descriure als seus costats un vaivé
de nimfòmana.
-Vine, vine...
En el replà que servia
de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.